El pacient edèntul (totalment desdentat) està obligat a conviure, i per tant a menjar, tota la seva vida amb una prótesis completa total. La estabilitat i el confort amb aquest tipus de dentadures va lligat directament amb la quantitat i qualitat de les genives de cada persona.

Així, hi ha persones que afortunadament tenen una bona quantitat de geniva i la prótesis els hi queda força estable; no es mou, i per tant l’adaptació i la funció amb aquesta prótesis és ràpida i bona. Malauradament, això no es compleix en molts casos, i hi ha molta gent amb poca geniva, insuficient per mantenir la estabilitat de la prótesis. Són aquestes les persones que hauràn de conviure amb una dentadura que es mou, és incómode de portar i, a més, fa mal.

El per què succeeix això depén de molts factors:

• Infeccions de genives que comporten pèrdua óssia al voltant de les dents

• Extraccions traumàtiques de les dents

• La pròpia reabsorciò fisiológica de l’ós amb l’edat, sobretot en dones.

• Portadors de prótesis removibles durant anys

• La própia genética del pacient. Hi ha gent amb més massa óssia i gent amb menys.

Aquesta situació es dóna més en la mandíbula, on la presència de la llengua encara ho complica més per la seva movilitat a l’hora de parlar i menjar, fent aixecar la dentadura. Aquests pacients tenen 2 alternatives per subjectar la seva prótesis i intentar tenir així una millor qualitat de vida.

• La primera, i més senzilla, és fer-ne ús dels diferents productes adhesius que existieixen i que permeten una adhesió temporal de la prótesis. En situacions en que la pérdua de geniva no és molt severa pot ser una solució satisfactòria. Són pacients que s’hauràn d’aplicar aquests productes a la base de la prótesis 2, 3 o 4 vegades al dia per aconseguir una bona subjecció.
• La segona és utilitzar implants per retenir la prótesis i eliminar els problemas de mobilitat i manca de subjecció de la dentadura. La prótesis continua sent removible, és a dir, el pacient se la treu i se la co.loca, però amb un sistema d’ancoratges queda totalment subjecta sobre els implants. El número d’implants determinarà la subjecció de la prótesis, però en la majoria dels casos, amb 2 d’ells, la diferència amb una prótesis convencional ja és enorme. I són pacients molt agraïts, perquè els hi canvia i molt la qualitat de vida. El menjar ja no és un calvari, s’elimina el paladar, es guanya en seguretat, autoestima i millora el humor.

Al maxilar superior, si es vol eliminar el paladar de la prótesis, s’acostumen a col.locar 4 implants. Hi han persones que els incomode molt el fet de portar tot el paladar cobert amb la prótesis, pateixen nàusies i no troben el gust dels aliments. Per aquests casos, els implants dentals també són una bona solució.

La col.locació d’aquests implants és una cirurgia molt senzilla -fins i tot en pacients amb una atròfia óssia severa com són aquests -, i les contraindicacions són molt poc freqüents. Hi ha un període de 2-3 setmanes durant les quals el pacient té la incomoditat de la ferida, però pot continuar portant la seva prótesis antiga, que el dentista adapta previament amb una base més tova.

Normalment, 2 mesos després es fa la prótesis retinguda sobre els implants a mida del pacient.